DEIXAR DE SER HEROÏNES, article de la Tona Codina

Article d´opinió de la Tona Codina, Redactora creativa i antiga presidenta i actualment sòcia protectora de la Xarxa Onion publicat al Diari de Sabadell el passat 04 de juliol.

DEIXAR DE SER HEROÏNES

Això és el que volem totes. N’estem tipes. Això dèiem amb una amiga sabadellenca amb la qual ens vam retrobar després del confinament. Té tres criatures d’entre 3 i 12 anys i només arribar ja vaig veure que estava socarrimada: ”S’ha escrit molt poc sobre com les dones hem sustentat aquest confinament”. I m’ho explica a raig, indignada com mai l’havia vist: “He passat tot el confinament sola amb els tres nanos. Teletreballant com he pogut i amb el meu marit, ni ens hem vist. Ell és sanitari, així que marxava a les 6 del matí i tornava quan ja dormíem. Cada dia, també els caps de setmana”.

Aquest és només un dels moltíssims casos en què les famílies van acabar resolent la conciliació. Si bé al principi semblava que el confinament posava en evidència la dificultat de combinar el treball productiu i el reproductiu, juntament amb les tasques domèstiques, sospito que la foto, lluny de ser un vehicle pel canvi en la igualtat de gènere a les llars, va quedar en un miratge.

Ara que algunes famílies tenen accés als casals o llars d’infants, sembla que el model d’organització a les cases amb menuts no ha canviat gaire.

Pel que potser sí que ha estat útil la pandèmia serà per posar en evidència la dificultat de conciliar quan la família és monoparental. “Ara t’entenc” o bé “he pensat molt en tu” hem sentit les que ho som.

Més enllà de com pot ser de difícil la gestió del dia a dia, amb això ja hi comptes i t’ho has de rumiar molt bé, abans d’anar a una clínica de reproducció assistida. Però el mobbing institucional és una altra cosa. Les persones que hem decidit formar una família com a progenitores úniques, ho hem fet sempre de manera meditada, des d’una voluntat enorme i assumint que no serà fàcil. Saps que acabaràs demanant a la caixera del supermercat que t’ajudi a posar les coses a les bosses mentre el teu nadó ja no aguanta ni un minut més allà; que hauràs de sentir comentaris desaprovadors com “mira que anar a comprar amb la criatura”. Saps que t’hauràs d’estrènyer el cinturó per arribar a final de mes, però el pitjor és el mobbing institucional, que ens fa més vulnerables. I com tot, això s’ha agreujat amb la pandèmia. Sense la llar d’infants, ni poder comptar amb els avis, com se suposa que hem de teletreballar, amb una criatura petita a la falda i ningú que et rellevi? Si ets autònoma, flipes el triple. Si no treballes, no factures. Ets doblement vulnerable. Una ruïna total en cangurs.

Les monoparentals representem un 11% del total de famílies a Catalunya, el 81% amb una dona al capdavant. Som un model de família avalat legalment. Per què, llavors, fa tant temps que estem lluitant per aconseguir una llei que ens reconegui? Al contrari del que es pensa, la manca d’ajuts és absoluta. De manera excepcional, uns quants mesos tard, ha arribat algun ajut d’urgència. Però cal fer molta feina; amb això no en tindrem prou. Com explica l’apreciadíssima Ester Vivas al seu llibre Mama desobedient, “A Catalunya des de l’any 2009, la legislació reconeix les famílies monoparentals i n’equipara els drets als de les famílies nombroses. No obstant això, una investigació duta a terme pel Síndic de Greuges el 2017 va destapar que les ajudes a ambdós models de família no estaven plenament homologades”. Així estem.

Ser mare freelance, com diu Vivas, “sense un entorn personal, familiar i social i institucional que et doni suport és molt difícil”. Però de la mateixa manera que cal lluitar per un nou model que destrueixi les desigualtats de gènere, cal buscar el reconeixement de les famílies monoparentals i articular mesures de discriminació positiva. Aviat, si us plau, que no calguin més pandèmies.

Article d´Arnau Bonada, president de la Xarxa al Diari Sabadell

Article d´Arnau Bonada, president de la Xarxa Onion al Diari de Sabadell

Compartim l´article d´opinio de l´Arnau Bonada, president de la Xarxa Onion ha escrit per al Diari de Sabadell.

Podeu trobar-lo juntament amb molts altres a la secció d´opinió del Diari.

Tres mesos després, torno a baixar les escales de l’estació de la Renfe de Sabadell-Centre cap a una inspecció d’Hisenda a Barcelona. Fa certa impressió veure tots els passatgers del tren amb mascareta. Només els humanitza la mirada. El dia tapat no ajuda i el paisatge urbà perifèric que travessem fins a arribar al túnel de Torre del Baró sembla més gris que de costum.

En accedir a l’edifici d’Hisenda de la plaça de Letamendi, un vigilant de seguretat m’explica com he de desinfectar les sabates en una espècie de moqueta esterilitzadora. Tot seguit, em subministra un parell de guants de plàstic, d’aquells de triar la fruita i la verdura als supermercats. Passat el detector de metalls, una funcionària m’acompanya a un cubicle especialment habilitat. Al cap d’una estona, darrere d’una pantalla de metacrilat, apareix l’inspector.

No puc evitar sentir-me força ridícul. Mentre intento defensar el meu client, les ulleres se m’entelen per la pròpia respiració i les mans em suen pel plàstic dels guants. Separats pel metacrilat, debatem, entre d’altres, sobre si el vehicle i les dietes del gerent són una despesa deduïble per a l’empresa. Durant l’hora aproximada que dura aquella conversa asèptica, Google, Amazon i Facebook hauran evadit, legalment, uns quants milions d’euros d’impostos més a la Hisenda espanyola.

En sortir, la pluja ha fet una treva i decideixo passejar una estona pel centre. Costa reconèixer Barcelona sense turistes. Predominen els locals tancats i les botigues de roba de les grans cadenes, malgrat els espectaculars aparadors, estan pràcticament desertes. Tinc la sensació de ser en un d’aquells museus a l’aire lliure amb figurants vestits d’època que ensenyen antics oficis i costums.

M’esforço, com cada dia, a buscar aquell món millor, més solidari, sostenible i just que tants van vaticinar per a després del confinament, però, francament, no el trobo enlloc.

Malgrat tot, al tren de tornada a Sabadell, un bri d’esperança: llegeixo al diari que l’ICRICT, el grup format per diversos acadèmics i liderat per Stiglitz i Piketty, ha aprovat un manifest per impulsar, a través de Nacions Unides, un nou marc impositiu internacional més just. El cel continua encapotat, però, potser, una mica menys